Avui fa just set anys que posava el cronòmetre en marxa a la plaça de l’església de Chamonix. Eren les 4:50 del matí de l’11 de juliol de 2013 i, juntament amb el meu amic Matheo, ens disposàvem a començar una aventura que feia temps que estàvem preparant. 

Ja han passat set anys des que vaig marcar la marca d’’ascens i descens del Mont Blanc. El cronòmetre es va parar tres minuts abans de les 5 del matí, concretament marcava les 4:57. Es una imatge que no se m’oblidarà mai. 

Vaig arribar sol a Chamonix. Com recordareu, el Matheo no va poder acabar per culpa d’una caiguda mentre descendíem. Va decidir parar però em va animar a acabar jo sol. Li vaig fer cas. Amb una mirada en teníem prou per saber què pensava l’un de l’altre. 

RECUPERA LA HISTÒRIA A DÉJAME VIVIR

Va ser un dia amb els sentiments a flor de pell. El recordo com si fos ahir. Els nervis abans de començar, els instants abans de coronar la cima del Mont Blanc, el moment en el qual el Matheo decideix parar i especialment quan vaig aturar el cronòmetre a les 9:22 a la plaça de l’església de Chamonix. L’alegria no era completa, el Matheo no era amb mi, i sé que li hagués encantat acabar l’aventura plegats. 

Déjame Vivir en Español from Summits of My Life on Vimeo.

Ara, set anys després, encara m’emociono quan parlo d’aquell dia, i més si tinc la sort de poder-lo rememorar amb la pel·lícula Déjame Vivir on es narra el segon dels tres reptes de Summits of my Life. Sens dubte, un dels projectes més personals i dels quals n’estic més orgullós.