Blog
6 Novembre 2014
/

Portant la meva segona passió a la muntanya

No sóc fotògraf. Mai he estudiat fotografia ni assistit a cap curs d'imatge. Però des de sempre m'ha interessat el disseny, la composició i el color. Dibuixar és una de les meves grans passions, tot i que fa temps que està apartada al calaix del "no tinc temps". Quan vaig acabar el batxillerat artístic es van obrir davant meu dos camins. El primer, seguir amb els estudis que m'apassionaven: disseny, dibuix ... Això comportava anar-me'n a viure a la ciutat. El segon camí era vincular-me a la meva passió per la muntanya, pel trail i l'esquí estudiant l'equivalent a INEF a la universitat de Font Romeu, envoltat de natura. A hores d'ara ja no cal que us digui quin camí vaig escollir.

No lamento haver escollit aquest camí. A part de les emocions, els amics i tots els llocs que he pogut conèixer a través de l'esport també he pogut seguir connectat da la meva altra passió. D'una banda, en treballar amb disseny de productes, i inventant funcionalitats, i per l'altre tenint l’oportunitat de treballar amb gent molt creativa. Des que vaig començar a competir fa 14 anys he treballat amb molts fotògrafs, cadascun amb la seva visió, cada un amb el seu estil i la seva personalitat. A través de cada un d'ells he seguit aprenent, com si fossin els professors de la carrera que mai vaig estudiar. La Monica Dalmasso, el Pascal Tournaire, els sud-africans de The African attachement o el Markus Berger entre molts d'altres m'han fet descobrir la fotografia.

Voldria destacar dos fotògrafs que, segurament per haver passat més temps amb ells i per l'amistat que m’hi uneix, m'han ensenyat més en això de fer fotos.

Treballar amb el Seb Montaz durant anys m'ha fet descobrir una forma de fer fotografia i pel·lícules des d'una perspectiva molt lleugera sense minvar en qualitat. Quan vam començar portàvem almenys sempre 15 kg de material fotogràfic (entre cossos, objectius diferents, trípodes, bateries, focus ...). Aviat, però, vam haver adaptar-nos a la realitat. Per accedir als llocs on volíem anar i filmar d'una forma dinàmica vam veure que calia començar a reduir cada vegada més el pes del material. La idea era escollir equips més lleugers, reduint el nombre d'objectius i, sobretot, adaptant el material a una forma que ens permeti dur-lo mentre estiguem corrent o esquiant i "disparar" sense necessitat d'aturar-nos.

D'altra banda, en compartir molts viatges amb el Jordi Saragossa vam fer un tracte. Jo li ensenyava a anar a la muntanya i ell m'ensenyava fotografia. Així em va ensenyar a jugar amb els diafragmes, les velocitats, les ISO i altres trucs de composició. També em va mostrar la part més tècnica de la fotografia, el perquè escollir un objectiu o un altre, el disparar amb un diafragma més obert o més tancat, les velocitats per fotografiar corredors ...

Amb aquests consells i a força d’anar provant molt he anat millorant en això de la fotografia. Això sí, a poc a poc i amb molta feina per davant. I com que m'agrada capturar els moments però no per això perjudicar el pes o la qualitat dels entrenaments he anat desenvolupant uns sistemes per poder portar el material fotogràfic sense que això em faci anar més a poc a poc o m'impedeixi anar on vull anar.

En les meves sortides a diari, que són entrenaments més o menys ràpids o sortides molt llargues, normalment surto sense motxilla. Moltes vegades m’emporto la PentaxWg3, una càmera petita que cap a la butxaca dels pantalons de córrer i permet fer fotografies de força qualitat, com panoràmiques des dels cims i captures ràpides de moments. A més és bastant robusta. A vegades quan escalo, com que la porto penjant es dóna cops contra la roca, cau o es mulla amb l'aigua. No li passa res, i a més la bateria dura bastant.

Quan faig sortides més curtes (encara que de vegades puguin arribar a ser de 5-6h!), o bé ritmes més baixos, o vaig acompanyat, surto amb una càmera més pesada però amb molta més qualitat d'imatge. Porto una Pentax K3, que cap perfectament en una motxilla petita de 5L. M’enduc només un objectiu, per ser més ràpid i no portar pes extra, ja que no m'agrada interferir en l'activitat sinó anar fent les fotos avançant-me o traient la càmera en l'últim moment.

Últimament he començat a sortir amb la càmera a la mà, enrotllant la cinta del coll al voltant del canell perquè si la mà s'obre la càmera no caigui, i així estar sempre disposat a disparar. Això té dos avantatges a nivell d'entrenament: fa treballar els músculs dels braços i en baixades tècniques ràpides em fa treballar la confiança.

Acostumo a portar un objectiu de 18-135 per tenir una mica totes les possibilitats durant l'acció o un de fix de 21 o de 50 per la muntanya, on sobretot vull mostrar el paisatge.

I així, a poc a poc, anar millorant, anar treballant i tirant fotos, per ensenyar els llocs on els meus ulls em porten.