Blog
8 Desembre 2011
/

El classic, l'euro, la neu i la carta al pare noel

Surto de casa, aire fresc a la cara, grans flocs de neu em mullen els cabells, les bones sensacións no estàn presents però a mesura que vaig pujant es van despertant. Una bona música entra dintre meu des dels auriculars. Una pujada, vistes de muntanyes nevades fins que s'apaga l'horitzó, tancar els ulls, respirar. Baixada, la neu s'escapa de sota els meus esquís. Un amic que està pujant:
- Salut Tony, comment vas-tu?
- donc voilà, les annés qui passent! masi pas mal, on est ici, le plaisir toujours le même...
Unes paraules tallades per el vent. Continuar baixant... Tot això es molt maco però les preguntes senpre són les mateixes: Quin desnivell has fet? Quantes hores? A quina velocitat? Quina posició? Pulsacions?. Per estar contents necesitem contabilitzar-ho tot, per comparar, per materialitzar.


A 1 dia del partit que farà que mig espanya s'aturi, se sent al neguit a la televisió, als diaris, suposo que als carrers de les grans ciutats ( des de les muntanyes de Chamonix els izards no en parlen massa, i els guies encara menys!!). El resultat del classic afectará a l'estat d'anim de 22 jugadors, 2 entrenadors, els equips tecnics... durant unes semanes, a tot estirar una temporada.
El Guardiola parlava de que el realment important no era el futbol que en el fons, com tot esport nomes es un joc i un entreteniment per els espectadors i una forma d'engreixar l'ego i trovar-se a si mateix pels edportistes, de superar-se. Sinó la decisió i les actuacións que s'estàn duent a terme i l'esperança que Sarkozy y Merkel trobin la solució sobre el futur de l'euro. La crisi de l'euro, afectará segurament durant uns 20 o 30 anys (estirant-ho mooooolt) , a una generació (la nostre si) i en un lloc concret (Europa). Espero que almenys serveixi per que ens adonem que la societat del benestar, del consumisme, la de ho vui tot, ara i aqui, no es factible ni economica ni ecologica ni segurament moralment. Lo de voler menjar mariscada a un poble dels pirineus es contranatura. Si vols peix, ves al mar!
Vivim pensant en el futur proxim. Vivim amb por del que pasarà demà o demà passat. Aquell que afectará les nostres vides. Un progecte a llarg terme avui en dia vol dir a 10-15 anys! Hem de consumir, guanyar, aconsegur coses per poder asegurar-nos que el demà, nosaltres, tindrem seguretat. ( i seguretat de què?) La seguretat es la clau de la societat del benestar. protegeix-te i acumula per no tenir problemes demá. Una vegada aconseguits totes les necesitats primáries, secundaries i terciaries ja només ens queda esperar la vida eterna, i la seguretat ens dona aquesta il·lusió, encara que sense pensar-ho, estiguem siguent molt egoístes envers els que vindràn demá i el reste del món no humà. D'aquesta forma no vivim ni l'avui ni pensem en el que deixarem.

Sigui quin sigui el resultat del Classic, sigui quin sigui el futur de l'Euro, la terra seguira girant, les estacions passant, les marmotes hivernant, l'home continuara i el dia que la nostra espécie desaparegui, la terra seguira girant, les estacions passant, i les marmotes (si encara tenen un lloc per estar) hivernant... Doncs a viure el moment! Posar-se progectes a mig termini es important per veure la motivació, el camí a seguir però això no et pot fer perdre el dia a dia, que es l'important. L'emoció no es fruit de la planificació, de la seguretat, l'emoció bé en el moment que prens un risc o que espontaniament algú o alguna cosa et sorprén. Hi ha molta raó a frase seguent: Només hi ha dues coses segures: el present i la mort.
A disfrutar, a guanyar curses per l'adrenalina i no pel engordar els papers, a jugar, a ensmorar-se i a treballar, no per l'hipotéca sino perque ens agrada el nostre treball, i a pensar on i com es que volem que visquin els nostres besnets i els que vindran despres, quin es el món que els deixarem...

I aixo no preten ser absolutista sinó des de la màxima ignorancia d'una persona que dedica el seu temps a pujar muntanyes. Perque? Per tornar-les a baixar.